Un conte per a cada tarda

Els invasors envaïts

2011-03-13T10:01:00.003+01:00

Temps serà temps, a l’any 2865, els habitants de la Terra coneixien l’existència d’uns extraterrestres poc evolucionats, els quals vivien a un planeta conegut com Ataronjat.
Pensant-se que eren més forts i llestos, enviaren un exèrcit al planeta Ataronjat per envair-los i esclavitzar-los. L’exèrcit estava format tant per homes com per robots.
La sorpresa fou quan, al arribar al planeta, veieren robots de tota mena i per tot arreu. Immediatament es prepararen per atacar. Espases desembeinades i canons, pistoles i catapultes carregades i...
Boom!! El soroll del tret va marcar l’inici de la batalla.
Corredisses, crits de guerra, trets... Els extraterrestres, però, no el hi feien cas. En lloc d’això, van ser els robots els qui van reaccionar. Contraatacaren amb una rapidesa sobrehumana i aviat venceren fins a l’últim terrícola.
Aleshores capturaren a tots els enemics que trobaven. Nomès en van poder fugir tres robots i un humà. L’única manera que tenien d’escapar-se era pujar a la maquina del temps que portaven a la nau i anar cap al passat.
Així ho van fer, i van aparèixer al mateix lloc de 200 anys abans. Aleshores encara no tenien robots, però, tot i això, tot era igual. Els extraterrestres tenien forma de fantasma, eren semblants a la gelatina i uns quants eren verds, uns altres blaus, alguns vermells, de grocs també n’hi havia, i liles, marrons... Tenien 6 ulls i vuit cames i braços.
I s’adonen massa tard que, encara que s’hagin salvat i escapat, no poden fer res per tornar a la Terra. Tot i això, van tenir una idea: l’home, en Manel, tornaria al seu temps i, mentrestant, els robots es quedarien allà per assassinar als extraterrestres abans que arribes el dia de la batalla.
Com que no sabien que mes fer, posaren en marxa aquell pla improvisat.
Quan en Manel tornà a aquell dia desastrós, trobà les coses igual o pitjor que abans. De seguida el capturaren i el portaren cap a la presó que li tenien preparada, juntament amb alguns dels seus companys.
Els extraterrestres condemnaren als terrícoles a servir-los.
Finalment, un dia, mentre els extraterrestres estaven dormint, els terrícoles van pujar a les seves naus i van tornar a la Terra.
Un cop allà, contaren a tothom que els extraterrestres eren perillosos i que els havien de deixar en pau.
I és que, durant els 200 anys, els tres robots s’havien fet amics dels extraterrestres i els havien ajudat a construir tants robots com per formar un exèrcit. També els havien explicat que, a l’any 2865, un exèrcit d’humans i robots els vindrien a envair. Desprès, havien preparat els robots per al combat de manera que guanyessin sense cap dificultat als terrícoles.

La mosca Fosca a Monmosquit

2010-10-26T21:12:00.001+02:00

Això era i no era. Un dia, la Fosca, una mosca petita i curiosa, va anar de vacances a la costa de Monmosquit.
En arribar, es va instal·lar al Totxo, un hotel que hi havia de 5 estrelles. En acabat, tot dirigint-se a la platja per prendre el sol, va creuar-se amb una abella. Li va semblar molt estrany, ja que les abelles pràcticament mai no sortien del Rusc, el seu país.
La Fosca reflexionava sobre perquè l’abella era a Monmosquit enlloc de al Rusc; fins i tot podria ser al Femer, la nació de les mosques, la qual es veia intimidada per la mel de les abelles, que començava a superar la pudor de fems que tant els agradava. Mentrestant, arribà a la platja i s’hi instal·là.
Deu minuts després de prendre el sol, es va adonar que tenia aquella abella tant estranya al seu costat. Li va picar la curiositat i li va preguntar perquè era allà. L’abella li contà la seva història:
- Un bon dia passejava pel Rusc i, sense adonar-me’n, vaig entrar al Vespinfern – el país infernal de les vespes, - i una vespa em va descobrir. Em va perseguir i, en arribar al Rusc, no va gosar entrar i va jurar que m’ho faria pagar. Vaig fugir i vaig venir aquí. Vaig suposar que seria l’últim lloc on em buscaria.
Aleshores la Fosca ho va entendre tot. Es van fer amigues i van xerrar durant tot el que quedava de matí. Amb tot, la Fosca va saber que l’abella es deia Punxeguda i que estava convençuda que tard o d’hora la vespa la trobaria. També va descobrir que, com ella, s’allotjava al Totxo.
A la tarda van anar a comprar juntes. S’ho passaven d’allò més bé; que si em compro aquesta faldilla o aquell jersei, que quan val això, que quan val allò... El temps els hi va passar volant.
Va arribar el vespre i van pactar que l’endemà es trobarien a les 9 del matí a la porta principal del Totxo.
Malauradament, durant la nit, aquella vespa va aparèixer per Monmosquit i, tal com havia vist fer a la Punxeguda, va entrar al Totxo. Demanà al recepcionista on era la cambra de la Punxeguda i, sense pensar-s’ho, se la va endur cap a una barca.
Eren dos quarts de deu del matí, i la Fosca no es creia que la seva amiga Punxeguda l’hagués oblidat.
Pensava: “ No sé com puc haver confiat en ella; al cap i a la fi, era una abella.” Després, però, se’n penedia: “ Però cop puc haver pensat això? era amiga meva!”
Al cap d’una estona de rumiar, es va adonar que alguna cosa no rutllava. Immediatament, es va dirigir cap a l’habitació de la Punxeguda i, un cop allà, va trucar a la porta. Ningú no contestava, i ho va tornar a provar; aquest cop, però, més fort. Altrament, tampoc va contestar ningú.
La Fosca, espantada i encuriosida alhora, va anar a parlar amb el recepcionista. Aquest li digué que, durant la nit, havia aparegut un individu sospitós preguntant per la Punxeguda.
N’hi donà una breu descripció i, a l’acte, la Fosca deduí què havia passat. No en tenia cap dubte; la vespa havia trobat finalment a la Punxeguda i l’havia segrestat. Així que començà a buscar pistes.
Preguntà pels veïns de la zona si havien vist, aquesta nit, una vespa disfressada i arrossegant una abella. Malauradament, tothom dormia, així que demanà al director del Totxo si li deixava veure els vídeos de les càmeres de vigilància.
El director li ho va permetre. Després de remenar i xafardejar els vídeos, ho va veure. La vespa en qüestió caminava en direcció al port i, lògicament, amb una abella carregada a l’esquena.
Sense pensar-s’ho dues vegades, la Fosca es dirigí a l’agència de lloguer de barques. Un cop allà preguntà on era en aquell moment la vespa. No era habitual trobar vespes fora del Vespinfern, així que suposà que sabria a qui es referia. La resposta, però, no li va agradar gaire:
- Està navegant, des d’aquest matí, en direcció al Vespinfern. Deu quedar una hora abans no arribin
Aleshores la Fosca ho va veure tot perdut. Només va poder dir .
- Si ho dius pel segrest d’una tal Punxeguda, el recepcionista del Totxo n’ha posat al corrent a la policia. Ho comentaven fa un moment a la ràdio.
Aquesta noticia va ser un raig d’esperança per la Fosca. Va anar ràpidament al port, i va veure un vaixell dels mes ràpids a punt d’anar a rescatar la Punxeguda.
Els demanà si podia anar-hi ella també. Ho van acceptar; al cap i a la fi, allò passava gràcies a ella.
En un quart d’hora van recórrer el que la vespa havia avançat amb dues hores. Aviat veieren la barca que buscaven.
Li barraren el pas a la vespa, i la detingueren. Pel que fa a la Punxeguda, encara dormia i no s’havia adonat de res. Un cop acabat, reprengueren el camí cap a Monmosquit.
Un cop allà, jutjaren i declararen culpable a la vespa, que va resultar que es deia Nervi. Fou condemnada a cinc anys de presó.
La Punxeguda i la Fosca s’oblidaren completament del segrest, i van ser amigues per sempre més. Visqueren el més a prop possible, tot i que una al Rusc i l’altra al Femer.

La puça fugitiva

2010-06-10T15:59:00.002+02:00

En la ciutat de Rau-rau hi havia una casa, dins la casa hi vivia una família, la família tenia un gos, el gos tenia una població de puces, i entre les puces n’hi havia una de petita i eixerida, que sempre s’enfadava amb la resta, i l’anomenaven Boleta.
Un dia, unes puces van riure’s de la Boleta, que va saltar tan fort com va poder i va anar a parar a terra.
Va observar el seu voltant i es va dirigir cap a una taula. Hi va pujar escalant una pota. Va veure una finestra oberta, però no hi podia saltar. Va agafar un regle, el va col•locar a un costat de la taula, va agafar una goma d’esborrar, es va posar a el cantó que tocava la taula, va tirar la goma a l’altre punta del regle i va sortir disparada cap a l’altre costat de la finestra.
Va caure sobre un gat que passejava pel carrer. De seguida es va adonar que aquell gat tenia paparres, les eternes enemigues de les puces. Anava a saltar per escapar-se quan van arribar tres paparres, i la van empresonar.
La portaren a darrera de l’orella del gat, i la lligaren en un pèl.
La pobre puceta es va passar tota la resta de dia allà, però en arribar mitja nit, quan totes les paparres ja dormien, la Boleta va rosegar el pèl fins a trencar-lo.
En alliberar-se’n, va caminar tan silenciosament com va poder fins a la punta de la cua, i va fer un salt tan fort que va despertar al gat i les paparres, que van baixar per les potes i van perseguir a la Boleta.
Tot i saber que la seguien les paparres, la Boleta va continuar el seu camí. Es va girar un moment i... Xaff!!!
Havia caigut en un clavegueram, i havia quedat xopa. Va moure les seves potetes tan ràpid com va poder, intentant arribar a algun lloc on poder descansar.
El temps anava passant, ara un minut, ara un altre, i la Boleta continuava nedant i nedant sense descans.
Finalment es va deixar enfonsar en l’aigua bruta, pensant que havia tingut una vida curta i que s’havia enfadat molt amb qui realment estimava.
(Va passar una hora.)
De sobte va notar que tornava a respirar aire net, i que ja no estava molla i cansada com feia una estona.
Va obrir els ulls, es va aixecar, i va veure molta aigua blava, sorra fina i calenta, cases pintades de color blanc, roques, gent... Era a la platja.
També es va adonar que hi havia un peix que la mirava fixament, que li va dir:
- Per fi et despertes! T’he trobat quan nedava per l’aigua maleïda (la de les clavegueres), i t’he portat fins aquí. Jo em dic Inquiet, i tu? – Digué el peix.
- Em dic Boleta. Gràcies per salvar-me. – Contestava la puceta, sorpresa - Estic anant d’un lloc a l’altre en busca d’un lloc per viure. Adéu Inquiet!
- Adéu Boleta!
La Boleta va saltar cap a la sorra, però li costava molt caminar i s’enfonsava sovint. Va passar un cranc pel seu costa, i la Boleta s’hi va enfilar a la closca, però el cranc es va queixar:
- Què hi fas tu aquí? Baixa ara mateix!
- Em pots portar fins al final de la sorra, per favor?
- Ara mateix. – es va dirigir al carrer més pròxim.- Com et dius? Jo em dic Punxó.
- Jo Boleta. – I van arribar al final de la platja.- Gràcies! Adéu!
- Adéu!
Va anar saltant d’una banda a l’altra, fins que va trobar un gos. Hi va saltar i va explorar entre els seus pèls, fins que va estar segura que no estava habitat per cap paràsit, i s’hi va quedar a viure.
Al cap d’un temps, va formar una colònia de puces que van viure sense baralles ni discussions durant tots els anys que va existir.

La invasió extrahumana

2009-12-12T11:09:00.002+01:00

Vet aquí la segona vegada, al món animal estava tot tranquil. Els cargobres a la seva selva, els elegats a la seva ciutat, els gaveixos nedant pels oceans, les araus volant pels seus camps, les formíntiques als seus laboratoris, els gallimacs tranquils per les muntanyes, i els extraomiadors al seu planeta.
Un bon dia van arribar amb els seus OVNIs els extrahumans(extraterrestres humans), segons les formíntiques .
Cada animal es va amagar com va poder.
A les formíntiques, com que vivien sota terra, no les van trobar, però tota la resta d’animals els van capturar.
Als cargobres, encara que corrien tant, els van anestesiar com si casessin conills.
Als elegats els van estabornir a cops d’escombra.
Als gaveixos els van pescar i els van posar en peixeres.
A les araus les van caçar amb xarxes i les van posar en pots.
Als gallimacs els van engaviar i portar en galliners.
I així fins que van tenir tots el animals (excepte les formíntiques). Els extrahumans acabaven d’envair el planeta animal.
El que no sabien els extrahumans era que les formíntiques continuaven lliures i els espiaven.
Les formíntiques es van inventar un pla per rescatar els animals i fer fora els extrahumans: estudiar els extrahumans i aprofitar els seus punts dèbils per espantar-los i fer-los marxar, per poder rescatar els seus companys.
També se’ls va acudir rescatar primer els animals i després donar una lliçó als extrahumans. Van preferir la segona opció.
Van espiar els extrahumans durant 2 dies i van tenir clar quan actuarien: durant la nit.
Van esperar que es fes de nit i van sortir de sota terra. Es van dirigir, primer de tot, cap als pots de les araus. Els van destapar com van poder i van sortir les araus.
Van anar cap a les presons dels cargobres i els elegats, i les van obrir amb la col•laboració de les teranyines de les araus.
Amb el soroll de les portes s’havien despertat els extrahumans, però els van tancar a les presons entre les formíntiques, les araus, els cargobres, i els elegats.
Van tenir via lliure per rescatar la resta d’animals, i ho van fer amb tranquil•litat.
En acabat van transportar els extrahumans fins als seus OVNIs i, gràcies les formíntiques, van saber posar el pilot automàtic i van enviar els extrahumans al seu planeta.
Van fer una festa en honor a les formíntiques, en la qual hi van convidar els extrasomiadors.
I cada any van fer festa aquell dia, fins que es va convertir en una tradició. Va rebre el nom del dia de la Invasió.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

Un Nadal misteriós al món animal

2009-12-12T09:10:00.000+01:00

Vet aquí una vegada el món dels animals, dividit en països segons l’espècie que eren. Hi havia els elegats, uns elefants àgils com gats, els cargobres, uns cargols ràpids com llebres, les gaveixos, unes gavines que viuen sota l’aigua, les araus, aranyes que volen, mistermosc, mosques misterioses ...
Un bon dia va arribar el dia abans de Nadal. Es van reunir animals de tot el món per decorar els carrers. Els cargobres van portar les llumetes fins als carrers, i els elegats i les araus les van penjar.
L’endemà, quan es van despertar, tot havia canviat. La llum de les bombetes o del sol era de color taronja, el temps canviava contínuament, les cases tenien formes estranyes i les parets esponjoses, i el cel era de color verd.
Tot i això, van celebrar el Nadal sense problemes. Cada país va guarnir els seus arbres a la seva manera, van fer cagar el tiongur (tió amb cos de cangur), van menjar gallimacs (llimacs amb cresta i que canten com galls), ... Fins que va arribar el vespre.
Se’n van anar a dormir.
En despertar-se, van veure que tot tornava a la normalitat. Van mirar al calendari i van descobrir que era el 25 de desembre, el dia de Nadal.
En acabat d’esmorzar tots els habitants del món animal van anar descobrint que aquell dia de Nadal 2 era un somni. Cada país, de mica en mica, es va adonar que tots els seus habitants havien tingut el mateix somni, i van enviar un representant a la RMA (Reunió Mundial d’Animals).
Van parlar d’un en un i van arribar a la conclusió que tot el món animal havia tingut el mateix somni.
Ho van dir a les formíntiques, formigues científiques, i van anunciar que era cosa de extraomiadors, extraterrestres somiadors que controlen els somnis.
La noticia es va anar escampant, però quan se’n van adonar ja era les 7 de la tarda.

Els de la RMA van canviar el dia del 25 al 26 (només per aquell any).
I van poder celebrar el Nadal amb normalitat. Les formíntiques van crear una mena de bombolla que protegia el planeta animal dels extraomiadors.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

El monstre de sota el llit

2009-12-08T17:15:00.001+01:00

Un dia de bon matí, un explorador que acabava de tornar d’una expedició va ensenyar tot el que sabia al seu fill Ramon.
Les classes van durar un dia i, a la mateixa nit, en Ramon va trobar un monstre sota el seu llit. No en va dir res a ningú, ni tant sols al seu pare, expert en aquell tema. En Ramon es va pensar que era una prova, una mena d’examen, en la qual havia d’aplicar-hi tot el que havia après.
El monstre era blau, amb 4 antenes, 6 ulls, 3 mans, 9 dits, i 3 cames.
En Ramon va fer tot el que va poder per fer-lo fora, però no funcionava.
Ja no sabia que fer, i va pensar que estava massa cansat. Es va deixa caure al llit i es va adormir a l’instant.
L’endemà al matí, en despertar-se, va mirar a sota del llit, i el monstre encara hi era.
Va provar de lligar-lo amb una corda i tibar-lo cap a la porta, però no es va moure de lloc.
Va pensar i pensar, i va recordar que el seu pare li havia dit que a qualsevol monstre li agrada molt menjar melmelada.
Va anar cap a la nevera, a buscar el pot de melmelada. En arribar a l’habitació, la va escampar pel terra formant un camí cap a la porta.
El monstre va obrir la boca, va agafar aire i va xuclar la melmelada com una aspiradora, però sense moure’s de lloc.
En Ramon, al cap de mitja hora de pensar, se li va acudir que el monstre podia estar espantat per algun motiu.
Va mirar per la finestra i va veure que s’estava inundant el carrer.
Immediatament va recordar que els monstres tenen por únicament quan s’adonen que s’acosta algun desastre.
Va ser a temps de dir-ho als seus pares i de trucar als bombers perquè traguessin l’aigua i a la policia per desallotjar als afectats.
I qui ho vulgui creure que ho vagi a veure.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

També recomano:

2009-12-07T21:54:00.004+01:00

Hola
també recomano el bloc del Quim, el meu germà: http://unrodoliperacadamati.blogspot.com

Recomano:

2009-12-07T19:40:00.003+01:00

Hola!
us recomano el bloc de la Queralt, la meva germana:http://unamadellegendes.blogspot.com/

El misteri de la casa encantada

2009-12-07T11:37:00.000+01:00

Una vegada hi havia, en un poblet molt llunyà, una casa d’on en sortia fum per la xemeneia tot i estar abandonada. Se sentien sorolls diversos, com crits i udols, se’n movien les cortines de les finestres tancades, i se n’obrien i estancaven els llums.
Tothom qui entrava en aquella casa, desapareixia misteriosament sense deixar rastre.
S’escampaven rumors sobre aquella casa, i des de llavors ningú més no s’atrevia a entrar-hi.
Al cap d’una setmana va aparèixer un noi que estava decidit a entrar a la casa encantada. Aquell jove es deia Eric.
Hi va entrar i, per començar, no hi va veure res d’estrany. Va continuar caminant, va passar per un passadís i hi va trobar tres portes.
Va entrar a la primera i hi va trobar una peixera amb un crac gros a dintre, que el va intentar mossegar des seguida, però l’Eric se’n va poder escapar.
Va entrar a la segona porta, i hi va trobar una platja en miniatura. Va tornar enrere sense pensar-s’ho dues vegades.
Va passar per la tercera porta i va trobar aquella habitació plena d’arbres, molsa, i herba. També hi havia dos camins, separats per una fila d’arbres, que conduïen cada un en una porta diferent.
L’Eric va anar, primer de tot, cap a la porta de la dreta, on hi va trobar una sala il•luminada i neta plena d’instruments de música.
Estava cansat de tant donar voltes per la casa, i es va quedar assentat en un racó tocant una arpa.
En cada nota que tocava a l’Eric li passaven pel cap sentiments diversos, i li van venir ganes de continuar tocant instruments.
El següent instrument va ser una trompeta. Mentre la tocava la casa canviava de forma, fins que va quedar convertida en un laberint. Va provar de tornar-la a tocar per reconstruir la casa, però no ho va aconseguir.
Va tocar un altre instrument : la bateria. Aquesta vegada l’Eric va quedar convertit en mussol. Seguidament va aparèixer una frase escrita a la porta que deia : “Retrobaràs la teva forma original en beure un líquid de color blau, en una habitació petita. A la porta de l’habitació hi ha d’haver una taca lila.”
L’Eric no s’ho va pensar dues vegades, va sortir volant per la porta, va recórrer aquella sala plena d’arbres i va anar cap a l’altre passadís.
Si no estigues volant hauria caigut en entrar a la habitació següent. Era un pou de tres metres de fondària, amb les parets cobertes de molsa, un passadís al fons.
Va baixar volant fins al fons i va passar pel passadís, ple de fotos de temps. L’Eric es va quedar encantat mirant les fotos, i mentrestant s’anava oblidant del líquid i la porta que havia de buscar.
Quan per fi va arribar a la porta del final del passadís va creuar la porta que hi havia a continuació i es va trobar en un passadís ple de portes, cada una amb una taca d’un color diferent.
En aquell moment es va recordar que buscava una porta, però de quin color. Tot i això va entrar a la primera porta, i hi va tribar un pot amb un líquid marró. L’Eric va recordar un altre tros de la frase : s’havia de beure un líquid.
Es va beure aquell líquid amb l’esperança que recuperés el seu cós humà, però va fallar a l’intent i es va transformar en conill.
Va sortir com va poder i es va quedar paralitzat mirant les portes, intentant recordar el color de la taca.
Va pensar i pensar, i al final va recordar un dels colors: el blau.
Va anar cap a la porta blava, hi va entrar, i hi va trobar el líquid de color lila. Se’l va beure, però en lloc de transformar-se novament en humà es va transformar en cria d’elefant.
Va provar d’anar a la porta lila, per si hi havia el líquid blau, i ho va encertar. Es va beure el líquid blau i va recuperar el seu cos.
Va sortir d’aquella cambra i va anar corrent fins a la porta del final del passadís, va creuar la porta, i es va trobar en una sala que semblava un aquari, ple de peixeres amb peixos de colors cridaners.
Va deixar de banda aquella sala i va continuar caminant, fins a una porta vella de fusta, que quedava destacada pel seu color.
La va travessar i, va veure una sala plena de cel•les, totes am reixes que feien de porta. En una hi havia tancat un fantasma petit, amb cara trista i una bola lligada a la punta del seu llençol blanc de seda.
Desprès del que li havia passat a l’Eric, ja no li feia por aquell fantasma, al contrari, li feia pena.
- Com et dius ? Per què ets aquí ? M’entens ? – va preguntar l’Eric al fantasma.
- Jo no tinc nom. Sóc aquí perquè m’hi van tancar els meus companys. – va contestar el fantasma, feliç per la visita.
L’Eric, sorprès perquè el fantasma l’entenia i parlava, es va quedar parlant amb el fantasma, fins que va sortir el tema del per què estaven allà.
- Em va tancar aquí perquè un humà em va fer una maledicció, que fa que cada dia a les sis de la tarda em converteixi en ratolí. – va dir el fantasma, trist una altra vegada i amb els ulls plorosos – Els ratolins són l’única cosa que ens fa por als fantasmes, juntament amb els humans.
- Em sap greu. – va dir l’Eric – Vols que t’alliberi i rondem junts per la casa fins que jo trobi la sortida i tu la resta de fantasmes?
- Sí, amb molt de gust. – va dir el fantasma.
L’Eric va alliberar al fantasma, i van anar cap a una porta, camuflada en un racó de la sala.
Van passar la porta, hi es van trobar davant d’una escala de cargol, que pujava i baixava.
El fantasma va pujar, i l’Eric va baixar.
El fantasma va anar a parar a la sortida, i va baixar tant ràpid com va poder per dir-ho a l’Eric, que estava en una sala plena de fantasmes esporuguits.
Quan va arribar el fantasma per l’escala, els seus companys no s’ho van pensar dues vegades i van acordar que l’ Eric se n’aniria a canvi de que el fantasma es quedés.
Un cop a fora, l’Eric va ser rebut com un heroi.
I van convertir la casa en el castell de la por d’una fira.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

El pla de la dona de la neteja

2009-08-13T17:13:00.000+02:00

Hi havia una vegada una dona que buscava feina. Aquella dona es deia Gertrudis. Enganxava cartells arreu de la ciutat per si algú la necessitava.
Un dia la família Torrent es va interessar en la Gertrudis, i la va llogar perquè netegés casa seva cada dissabte.
La família Torrent la formaven la mare (cuinera), el pare (inventor), i el fill (futur músic). Eren desendreçats, i cada dissabte la Gertrudis tenia molta estona de feina entre endreçar i netejar.
La Gertrudis, cansada d’endreçar, va inventar , en secret, un raig que posava totes les coses que tocava al seu lloc.
La Gertrudis utilitzava aquell raig cada dissabte, fins que es va acabar espatllant i va fer que al les partitures on hi va anar a parar en sortissin les notes i s’escampessin per tota la casa.
Aquelles partitures pertanyien al fill, que demà passat havia de fer un concert molt important.
Quan se’n va adonar faltava un dia pel concert. I les partitures continuaven blanques.
Ho va explicar als seus pares, però no se’ls va acudir en cap moment que allò fos idea de la Gertrudis.
També en secret, la Gertrudis escoltava el que deien a través d’un micròfon ocult en un altaveu.
En aquell moment escoltaven música i la Gertrudis no va entendre bé el que deien i es va pensar que el concert era al cap d’una setmana i que dissabte podria confessar i ajudar-los.
Van deduir que fossin on fossin les notes havien d’haver deixat rastre de tinta.
El pare va fer un detector de tinta, i van començar a buscar.
Amb el detector de tinta va ser fàcil trobar les notes, però encara en faltaven 2, amagades en llocs on el detector no hi arribava.
Se’ls van acudir uns quants llocs: a la nevera, al congelador, al forn, al microones, al soterrani, o a les golfes.
Van mirar a aquests 6 llocs i hi van trobar les 2 notes que faltaven.
Els quedaven tres misteris per resoldre: qui/que, com, i per que ho havia fet.
La Gertrudis, que ho havia sentit tot, va anar a dir a la família Torrent tot el que en sabia, i van acordar que no la despatxarien, però que no ho tornès a fer mai més.
Va arribar el dia del concert, i les partitures continuaven en blanc. Tenien les notes, els fulls, sabien que ho havia fet la Gertrudis, sabien com i amb que ho havia fet, ...,però no havien reconstruït les partitures.
El pare va anar a buscar la Gertrudis a casa seva amb el cotxe, per demanar-li el raig, invertir-ne l’efecte, i reconstruir les partitures.
Així ho va fer, i va reconstruir les partitures.
Va arribar l’hora del concert, i es van adonar que les notes s’havien barrejat i desordenat.
Van demanar al seu mestre de música si els hi podria deixar unes partitures. Els hi va deixar i el fill va poder tocar en el concert perfectament.
Al final res del que havien fet va servir, el concert es va fer igualment i va quedar molt bé.
“ Que estrany “ pensava el mestre de música, “ em pensava que havia donat partitures a tothom. Si que sóc despistat, la pròxima vegada vigilaré més. “

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

Primer missatge del blog !

2009-07-03T12:41:00.000+02:00

(pendent)

L'escrarabat Pau la nevera

2009-06-24T17:24:00.000+02:00

Temps era temps, un escarabat anomenat Pau tenia tanta gana i tant poc menjà que es va ficar a la nevera de la casa on hi tenia el cau.
Dins la nevera hi feia molt fred per a ell, però al cap de dos minuts ja s’hi havia acostumat.
Es va dedicar a buscar menjà, i hi va trobar 10 iogurts, 5 gelats, 6 ampolles de begudes, 1 plat amb sobres de macarrons, 1 altre plat amb sobres d’espaguetis, i 1 últim plat amb sobres de bledes. També hi havia 4 pots de salsa, un de tomàquet, un de ket xup, un de maionesa, i , finalment, un de mostassa.
Quasi tot això li agradava i no sabia per que començar. Finalment es va decidir i es va menjar un iogurt.
Ja en va tenir prou, i es va adormir allà on era.
Mentre dormia, l’amo de la casa va obrir la nevera i, en veure l’escarabat Pau va anar corrent a agafar un insecticida.
En Pau es va despertar i, en veure que estava en perill, es va escapar i va anar a parar a un lloc on no li arribava l’insecticida, sota la safata on hi posen els ous.
Quan en va sortir ja estava fora de perill, però volia sortir de la nevera.
Es va quedar a la part de baix de la nevera, esperant que s’obrís.

Al cap de 5 minuts d’esperar-se un noi, fill d’aquell senyor, va obrir la nevera per agafar un gelat. L’escarabat Pau en va sortir i va tornar al seu cau.

Des d’aleshores en Pau ja no va tornar a entrar a la nevera.

( continuarà )

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

L'escarabat Pau al camp

2009-06-23T17:21:00.000+02:00

( continuació )

En Pau tornava a tenir gana, però aquesta vegada va sortir de la casa i, com que era una casa de pagès, va anar al camp de la casa a menjar bledes, patates, espinacs, cebes i raves.
Al camp hi va trobar, primer de tot, una fila de formigues.
Com que feia molt temps que no sortia de la casa, va seguir les formigues amb la intenció d’arribar al lloc on trobaven el menjà per agafar-ne, però es va equivocar i va acabar arribant al cau de les formigues.
Va deixar córrer això de seguir formigues, i va entrar al camp.
Dins el camp hi va trobar raves, pastanagues, patates, cols, espinacs, i bledes. Va començar menjant dues pastanagues. Després, una col. Seguidament, quatre raves. Finalment, tres fulles de bleda i tres d’espinacs.
Va quedar molt tip i, per passar l’estona, va passejar pel camp.
Durant el passeig, més d’un ocell se’l va voler menjar, però cap d’ells no va poder.
A part dels ocells, hi va trobar marietes, cucs, erugues, papallones, sargantanes, i insectes.

Quan es va cansar de caminar va agafar provisions per un mes i va tornar al seu cau.
Va guardar les provisions al rebost i va anar a fer una migdiada.

I, a partir d’aquell dia, en Pau es va fer el seu propi hort.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

Un dia normal de la vida d'en Pau

2009-06-22T13:37:00.002+02:00

Un dia de bon matí, en Pau es desperta a les 7:00, es lleva i es dutxa. Mentre es dutxa, canta cançons del seu grup de música preferit.
Quan s’acaba de dutxar es vesteix segons el temps que el dia anterior van dir que faria al telenotícies.
Quan ja s’ha vestit esmorza cereals amb llet i colacao.
Seguidament agafa la motxilla i va a l’escola amb uns amics seus.
S’avorreix i espera impacientment durant les primeres assignatures fins que arriba l’hora del pati.
Durant la mitja hora de pati menja un entrepà de tonyina i juga amb la resta de la seva classe a futbol.
En les assignatures de desprès del pati està atent i més despert que abans.
A la una del migdia, quan acaben les classes del matí, va caminant a casa seva per dinar.
Normalment dina macarrons, arròs, croquetes, o verdura.
Mentre dina mira les sèries que més li agraden de TV, que són Avatar i One Piece.
Torna a l’escola i treballa de valent de les tres a les cinc de la tarda.
A dos quarts de sis va a teatre amb els seu millor amic, en Guillem.
Quan acaba teatre va a seva casa, berena i fa els deures.
Quan acaba de fer els deures es torna a dutxar i, en acabat, sopa.
Quan acaba de sopar llegeix al seu llit fins que s’adorm.

I, excepte els dies festius o els paps de setmana, va repetint el mateix.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

Fantasmes a l'escola? Nooooo!

2009-06-19T13:35:00.000+02:00

Vet aquí una vegada una escola on hi havia alumnes que afirmaven que existia la maledicció d’un estudiant que va morir caient per la finestra del 2n pis, en voler ajudar un ocell que estava a punt de caure del seu niu.
Segons els testimonis, apareixia aigua al lloc on va caure l’estudiant que va morir, se sentien crits d’ocell al niu on hi havia aquell ocell, i apareixia i desapareixia la motxilla de l’estudiant mort a sota la seva taula.
Un grup d’amics, tots alumnes d’aquella escola, es van proposar de resoldre el misteri. Els membres del grup són: En Mohamed,un noi valent, l’Andrea, una noia llesta, l’Ivan, un noi poruc, i la Carla, una noia normal en tot.
Un cop dins l’escola, van sentir els xisclets de l’ocell que provenien d’aquell niu. Van anar a veure el niu des de la finestra on va caure l’estudiant.
Aleshores van veure el niu buit, sense cap ocell. En abaixar el cap per entrar a la classe, van veure aigua just a sota d’on eren.
Van voler anar al lloc on hi havia l’aigua, però en girar-se van veure la motxilla de l’estudiant sota la taula, cosa que quan havien entrat no hi era.
En Mohammed va pujar al terrat de l’escola i, a sobre el niu, hi va trobar una ràdio. Aleshores ho va entendre tot.

En Mohammed va dir a tots els seus amics que anessin al terrat i que allà els hi explicaria la veritat.
Els hi va explicar, primer de tot, el misteri dels xisclets d’ocell:
- El culpable ha deixat aquesta ràdio amb els xisclets gravats aquí i l’ha programat perquè s’engegui a aquella hora.
Desprès va explicar el segon misteri:
- El culpable ha abocat l’aigua al lloc indicat just desprès que entréssim. I s’ha tornat fang. A primera vista, sembla aigua, mirat des d’aquí dalt.
Finalment, va resoldre el tercer misteri:
- El culpable ha aprofitat que estàvem despistats per posar la motxilla sota la taula. I ara està amagat darrere la xemeneia!

I van enxampar el culpable, que era el director. Va confessar que ho feia per fer famosa l’escola.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

La festa d'aniversari de la Laura

2009-06-18T13:33:00.000+02:00

Un dia de bon matí, una nena que es deia Laura va mirar al calendari i va veure que el dia següent era el seu aniversari.
Sabia que li farien una festa com en cada anys i que li donarien regals, però no sabia ni on li farien la festa, ni que li regalarien, ni on tenien amagats els regals, ni quants regals li donarien.
Com que la Laura era una nena molt curiosa i impacient, va començar a buscar i investigar per aclarir el que volia saber.
Lògicament, els seus pares ja sabien que faria això, i havien amagat els regals al portaequipatge del seu cotxe, i havien demanat als pares d’un amic de la Laura de fer la festa allà.
La Laura no sabia res del que feien els seus pares i, mentre investigava, no havia trobat res, però no es rendia.
Mentrestant,el seu pare mirava la televisió i la seva mare comprava coses per a la festa.
Quan per fi la Laura es va rendir, ja era l’hora de sopar.
Abans d’adormir-se la Laura pensava que potser no li farien ni regals ni festa. No sabia que li esperava l’endemà!

Quan es va despertar, els seus pares li van tapar els ulls amb un mocador i la van conduir a casa del seu amic per la festa.
Quan li van destapar els ulls, la Laura es va quedar paralitzada de la sorpresa.
Va tenir molts regals i s’ho va passar molt bé.

I a partir d’aquell dia no va ser tant curiosa i impacient.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

Bola de llana

2009-06-17T13:33:00.000+02:00

Temps era temps,hi havia un nen que es deia Albert que li agradava molt la llana i sempre que feia una festa, un concert, o una sorpresa així ho decorava tot amb boles de llana.
Com que li agradava tant la llana, tothom li havia posat el sobrenom ovella, tot i que no li agradava.
Cada estona lliure que tenia la dedicava a fer boles de llana o teixir.
Un dia va pensar que tenien part de raó dient-li ovella, però tot i així no volia que ningú l’anomenés així.
Aquell mateix dia, al capvespre, es va adonar que li faltava una bola de llana, i ho sabia perquè les coneixia totes.
Aquella nit, quan els seus pares ja dormien, es va dedicar a cercar la seva bola de llana per tota la casa.
Quan va haver regirat tota la casa va entendre que li havien robat.
L’endemà al matí, com que era diumenge, va sortir al carrer i va començar a investigar on podia ser la bola de llana.
No sabia com trobar-la, però al cap de dos minuts de pensar se li va acudir que la llana té un mena de borrissol i va caient.

Es va dedicar a buscar restes de borrissol i, quan en va trobar, els va anar seguint fins a arribar a una casa acabada de construir que només tenia columnes i sostre.
Hi va entrar i va seguir el borrissol.
Va donar tantes voltes que quan es va cansar es va adonar que s’havia perdut.
Va continuar seguint les restes de borrissol i, al final, va sortir de la casa.
A fora, hi va trobar uns amics dels seus pares amb la bola de llana.
Els amics dels seus pares li van explicar que els seus pares els hi havia demanat que ho fessin per saber si realment li agradaven prou les boles de llana com per conèixer-les.

I van tornar tots junts a casa de l’Albert amb la bola de llana i, en arribar a casa, ho van explicar tots als pares de l’Albert.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

El joc de les coses impossibles

2009-06-16T13:31:00.000+02:00

Temps era temps un grup d’amics estaven cansats de jugar sempre als mateixos jocs i se’n van inventar un: el joc de les coses impossibles.
Es van inventar normes i van començar el joc.
- No posar-se mai malalt – va dir la Maria, una membre del grup.
- Viure eternament – va dir en Ramon, un altre de la colla.
- Moure coses sense tocar-les – va dir la Núria.
- Volar sense que cap cosa ho permeti– va dir en Josep.
I van continuar així fins que ja no sabien que dir.
Mentre xerraven no se’n van adonar però cada cosa impossible que deien es feia realitat com per art de màgia.
Quin embolic! Ara tot havia canviat. El món era diferent, totalment diferent.
Primer els va agradar allò que havia passat, però més endavant van entendre que era una catàstrofe.
Van fer tot el que se’ls va acudir, però res no funcionava, tot continuava igual.
Finalment, van dir tot el que havien dit abans, però aquesta vegada del revés. Així van aconseguir que tot tornès a la normalitat.

Al cap de dos dies d’aquella aventura, van voler tornar a jugar al joc de les coses impossibles, però, aquesta vegada, abans de començar, van dir que cap de les coses que diguessin es fes realitat.
Com que tot el que deien es feia realitat, mai més van tornar reviure aquella aventura.

I es van fer famosos inventant més jocs de paraules com aquell.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

I tot per una entrada de teatre

2009-06-15T13:29:00.000+02:00

Fa molt de temps uns actors van representar una obra de teatre famosa en una ciutat on hi vivien uns fans seus. Un dels fans es deia Arnau i l’altre es deia Jordi.
Quan l’Arnau i en Jordi van saber que feien la representació al seu poble, nomes quedava una entrada.
Per decidir qui se la quedava, van fer “pedra paper tisores”, però sempre empataven i se’n van cansar.
Desprès van fer un sorteig, però en Jordi va perdre i es va queixar perquè l’Arnau havia fet trampes.
Per desempatar, van fer una cursa. Havien d’anar des de davant de casa seva fins a la plaça de l’ajuntament passant pel costat del mercat, per davant de l’hospital, per sota el pont i darrera l’església.
Perquè quedés clar qui guanyava, van demanar a un cambrer d’un bar del costat que ho mirés.
En començar la cursa, l’Arnau ja va fer trampes: va començar abans.
Desprès, per venjar-se, en Jordi el va empènyer.
Van estar fent trampes durant tota la cursa, i van arribar al final al cap de tanta estona que el cambrer es va cansar d’esperar i es va pensar que l’havien enganyat.
Com que ningú va veure qui guanyava, van tornar a quedar en empat i van tornar a el lloc on venien les entrades.
Quan hi van arribar, ja havien venut l’última entrada i es van quedar tots dos sense poder anar a veure l’obra de teatre.
Per culpa d’això, es van barallar i, en arribar a casa seva, els seus pares els van renyar i els van castigar una setmana sense sortir de casa (excepte per anar a l’escola).

I, perquè no els tornès a passar mai més això, van buscar a tot arreu on creien que hi diria l’horari de teatres, concerts,...

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

L'aventura del carnaval

2009-06-12T13:27:00.000+02:00

Un dia de bon matí l´ Oriol i l´ Aina es van disfressar d’astronautes per anar al Carnaval de la ciutat amb els seus amics Roc, Meritxell, Nil, Laia, Gerard, i Mar.
Es van reunir amb els seus amics al carrer i van anar a buscar la resta de gent que celebrava el Carnaval.
Tothom anava disfressat de coses relacionades amb l’Univers, perquè era l’any internacional de l’astronomia. Hi havia, per exemple, un grup de persones disfressades d’extraterrestres o cinc persones que, entre totes, formaven una nau espacial.
Per accident, la Meritxell es va entrebancar i va caure sobre un extraterrestre. Quina sorpresa! L’extraterrestre no era una persona disfressada, era extraterrestre de veritat!
Van capturar l’extraterrestre per obligar-lo a tornar amb els seus companys al seu planeta, però es va escapar abans que poguessin dir cap paraula.
Abans que marxés, en Gerard es va fixar en una cosa curiosa i útil: Aquell extraterrestre tenia una taca grisa a cada antena, cosa que en algun altre no havia vist. Això només volia dir una cosa: els autèntics extraterrestres tenien una taca grisa a les antenes i les disfresses tenien les antenes sense cap taca.
Seguidament, en Gerard va explicar el seu descobriment als seus amics.

Van buscar tots els autèntics extraterrestres i els van capturar de manera que no s’escapessin ( abans de trobar la manera correcta, s’en van escapar 10).
Quan van pensar que ja els tenien tots, van buscar la seva nau, però l’única que se’ls va acudir era la que duien cinc persones com a disfressa.
Van fer caure la nau simulant que era un accident i van descobrir que qui la duia no eren persones, sinó extraterrestres.
Els van capturar i els van posar dins la seva nau amb els altres. Van posar el pilot automàtic i van enviar els extraterrestres al seu planeta.
I van continuar celebrant el Carnaval tranquil•lament.
Els va agradar tant aquella aventura secreta que es van convertit en espies secrets.

(continuarà)

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

El club dels espies secrets

2009-06-11T13:25:00.000+02:00

(continuació)

L’Oriol, l’Aina, en Roc, la Meritxell, en Nil, la Laia, en Gerard, i la Mar van buscar una base per emmagatzemar-hi tots els aparells i vestits i per quedar quan ho volguessin.
Al final van acordar que la seva base seria les golfes de casa en Gerard, que més endavant van botar i va ser escollit com a cap del club.
En Gerard es va encarregar de dissenyar aparells molt útils per detenir lladres, assassins, segrestadors,…
Per tal d’arribar a la base estiguessin on estiguessin o comunicar-se a distàncies molt llunyanes, en Gerard va dissenyar un rellotge de canell que quedava dissimulat.
Aquell rellotge també els permetia posar-se laroba d’espies en un tancar i obrir d’ulls.
Gràcies a tot això i molt més van aconseguir atrapar tots els delinqüents de la ciutat.
Un dia, uns lladres experts van atracar un banc molt important per aquell país i els espies secrets no els van poder detenir.
En lloc de detenir-los, van trobar la seva base i els diners robats. Els van agafar, però els lladres els van detenir i nomes la Mar s’en va poder escapar.

La Mar es va teletransportar a la base i ho va explicar a en Gerard.
En Gerard li va dir que tornés a la base enemiga amb el seu últim invent: la capa que fa invisible.
La Mar així ho va fer, i va poder rescatar els seus companys i, entre tots, detenir els lladres.
I van passar la resta de la seva vida detenint delinqüents sense que cap els pogués aturar.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

La fàbrica abandonada

2009-06-10T13:23:00.000+02:00

Fa molt de temps una família pobre que vivia al carrer es va anar a refugiar del mal temps a una fàbrica abandonada.
Un cop a dins es van adonar que no hi havia parets, només hi havia sostre i columnes. Van començar a sentir sorolls espantosos i a veure figures fantasmagòriques volant . Van voler sortir a fora, però no van poder obrir la porta.
Estaven cansats de tant intentar obrir la porta, que, com que ja era de nit, es van adormir.
Quan es van despertar no hi havia els sorolls ni les figures fantasmagòriques. No van saber què fer.
Van caminar per la fàbrica i, en una finestra que van trobar oberta, van veure que ja ni feia vent, ni hi havia boira, ni plovia.
Com que eren pobres, no havien estudiat res i no sabien ni com sortir, ni per què havia passat allò el dia anterior. Tot i això es van adonar que la fàbrica nomes tenia un pis, i era el que ells estaven.
Per sort, se´ls va acudir que podien sortir per una finestra. Van sortir per una finestra just a la seva mida i, un cop a fora, van tornar a fer la seva vida normal.
Un any després, el nou president va acordar que tots els nens i nenes d´aquell país havien d´anar a l´escola.

Els dos fills d´aquella família van anar a l´escola i el més gran, al cap d´un curs, va estudiar la meteorologia. Aleshores va entendre per què, fa tres anys, va passar allò dels sorolls i les figures fantasmagòriques en aquella fàbrica.
En arribar amb els seus pares, els ho va explicar tot i van decidir que hi tornarien a anar per comprovar-ho.
Ho van comprovar i va resultar que el fill gran tenia raó.
I aquella família pobre es va tornar normal gràcies als estudia dels seus fills. Van arreglar com van voler la fàbrica i la van convertir en casa seva.

Ferran Sebarroja Torra
10 anys

El poble dels objectes negats

2009-06-09T13:20:00.000+02:00

Fa molt de temps una planxa va decidir que no volia planxar i que marxaria de la casa on era. Aquella planxa estava en una casa grandiosa, en una habitació plena de trastos. Tot i que servia per planxar roba, no li agradava gens la seva feina, per això volia marxar d´ allà.

Un dia, al capvespre, la senyora de la casa va anar a buscar la planxa, però no era a l´ habitació on la guardava. La va buscar per tota la casa, i a la fi la va trobar al rebedor. La senyora la va agafar i la va portar a la seva habitació, on va estar planxant la roba de tots els de casa durant 1hora i mitja.

L´ endemà, tant d´ hora com es va despertar, la planxa va tornar a provar d´ escapar-se. Aquesta vegada la planxa es va perdre per la casa, i va anar a parar al lavabo, on va trobar una finestreta just a l´ alçada del carrer. La planxa va sortir per allà, i, un cop a fora es va adonar que plovia i va deixar que li entrés aigua per tenir suficient energia pel viatge.

Va caminar i caminar, i, a les muntanyes més properes a aquella casa, va conèixer un paraigua que, segons ell, també havia fugit d´ una casa. La planxa i el paraigua es van explicar les seves aventures l´ un rere l´ altre i es van prometre que s´ ajudarien per aconseguir els seus objectius, el de la planxa no planxar i el del paraigua no mullar-se mai més.

Els dos junts, van recórrer les muntanyes per arribar a fer realitat el seu somni. Al cim d´ una muntanya, hi van trobar un observatori, i hi van entrar.

Dins de l´ observatori hi van trobar un telescopi, dues taules amb un ordinador cada una i piles de fulls. La planxa i el paraigua van anar sense dubtar-ho cap al telescopi, i els dos es van sorprendre al veure una nebulosa amb tres estrelles acabades de néixer a dintre.

Es van espantar i van sortir de l´ observatori cames ajudeu-me, i van descobrir que ja s´ havia fet de nit. Es van quedar adormits a una vall on hi passava un riu d´ aigua cristal·lina i estaven envoltats d´ arbres verds i camins amb pedres pels costats.

En despertar-se van voler quedar-se allà, i així ho van fer. Van anar a buscar troncs i pedres i van fer una cabana per viure-hi. D´ aquella manera la planxa no planxaria i el paraigua es podria refugiar de la pluja.

Al cap de dos dies de viure d´ aquella manera estaven tant avorrits que van decidir que anirien a explorar el terreny. Van voler anar volant, i ho van fer. La planxa va treure vapor per sota i van volar tots dos agafats.

Al cap de mitja hora de volar van tornar a la seva vall i, per aterrar, la planxa es va aturar i el paraigua es va obrir.

El dia següent ho van tornar a fer, però aquesta vegada van arribar a un poble d´ objectes que, com ells, no els hi agradava la seva feina. Hi havia, per exemple, un llapis que no volia escriure o una bombeta que no volia fer llum.

La planxa i el paraigua s´ hi van quedar i tots els objectes del poble van fer una festa en la que cada objecte feia el contrari del que havia de fer.

I tots els habitants del poble van ser feliços per sempre més.

Ferran Sebarroja Torra

10 anys

La dent que tenia vida propia

2009-06-08T12:57:00.002+02:00

Conten els saberuts que un vespre a un nen li va caure una dent. La va deixar sota el coixí i se’n va anar a dormir.

Durant la nit, la dent va sortir de sota el coixí, va saltar del llit, va sortir per la finestra i es va escapar . Va córrer i córrer fins a arribar a un bosc , on es va estirar sobre una pila de fulles i es va adormir.

L’endemà al matí, quan la dent es va despertar ,no era al bosc, sinó dins la panxa d´un esquirol. En adonar-se’n, la dent no va saber que fer i es va quedar estirada allà on era, esperant que passés el que havia de passar, que l´esquirol la digerís i que quedés líquida. Però l´esquirol no la va poder digerir perquè era molt dura, i li va fer venir nàusees fins que la va vomitar.

La dent no es va poder netejar bé dels vòmits i, com que era molt neta, va anar corrent fins al riu, s´hi va capbussar i van passar 5 minuts abans no es va haver netejat del tot. Tenia molta capacitat respiratòria, perquè si no, quan estava a la boca, s´hauria ofegat. Per això, es va tornar a capbussar al riu i es va passar una hora seguida nedant.

Va arribar fins al mar i hi va trobar una sardina, que se la va voler menjar. La dent es va poder escapar, va arribar a la platja i es va quedar encallada a la sorra, però, en aquell moment, se la va emportar el vent i va arribar a alta muntanya, al Pirineu. Va caminar morta de fred fins a arribar a una cova, on va conèixer una formiga que la va voler ajudar a arribar a sota d´una cascada per viure-hi, que és el que volia fer des del començament.

Van arribar fins a la cascada més propera, però no van trigar gaire en adonar-se que la cascada ja estava evitada per un altre ésser, un ós, gros com un gegant i alt com una xemeneia, però burro com un ase i tossut com una mula.

Van canviar de cascada sense fer soroll. La més propera a la que estaven era a 5 km., tot un dia de caminar per una formiga i una dent.

La pròxima no els hi va semblar ocupada, i, com que estaven molt cansades es van voler instal·lar en una cova que hi havia sota la cascada, però la van trobar ocupada per una cinquantena de formigues.

La formiga se n´havia anat a beure aigua, i la dent es va espavilar com va poder. Se li volien tirar a sobre, però la dent provava de guanyar temps perquè tornès la seva amiga formiga i l´ajudés a convèncer-les que anessin a viure sota terra com totes les altres formigues.

Al cap de 3 llargs minuts d´explicacions sobre on vivien les formigues, la dent i la formiga van convèncer les altres formigues perquè anessin a viure sota terra.

Es van instal·lar a la cova, la dent va anar a buscar menjar i la formiga va anar a buscar llenya per fer foc per escalfar-se durant la nit.

Mentre la formiga estava distreta buscant llenya, un escarabat va segrestar la formiga i se la va emportar al seu cau. En adonar-se que la formiga no hi era, la dent es va posar a buscar-la pel bosc però es va sorprendre al veure que no hi havia la formiga, sinó un missatge que havia deixat la formiga abans de desaparèixer. Al missatge no hi havien lletres, eren tot nombres: 8/12/24 26 8/12/7/26 7/22/9x2/26 (´10 ` 11/26/8x2/22/8 ).

La dent, que era molt saberuda, va pensar i pensar, però no entenia el significat d´ aquells nombres. Tot i no poder dormir, es va estirar en un llit fet de fulles seques del bosc.

L´endemà la dent va trobar un altre missatge, aquesta vegada escrit en lletres que deia això: representar lletres, sortida cova. La dent es va pensar que cada nombre representava una lletra, i que havia de fer passes des de la sortida de la cova. Ho va provar de fer, però aviat es va adonar que no era possible llegir el missatge i que no sabia quantes passes havia de fer.

Al cap d´una hora va sentir que uns animals deien alguna cosa de posar-se del revés i a la dent se li va acudir que cada nombre podia representar una lletra de l´abacedari, però de manera que la zeta fos l´1, l´i grega el 2, … I va fer això. Quan va trobar els signes de multiplicar, va deduir que, per exemple, 22x2 volia dir dues es: ee, per exemple creem. Quan va haver fet tot això, el missatge deia: soc a sota terra (10 passes).

Va fer tot el que li havia dit la formiga, va fer un forat al lloc indicat i hi va trobar un escarabat , que tenia la formiga tancada en una gàvia.La dent va anar a buscar una oreneta perquè es menges a l´escarabat, però l´escarabat , abans de que l´oreneta se´l menges, va fugir cames ajudeu-me cap a un altre lloc.

La dent va trovar la clau de la gàbia i va rescatar la formiga.

Es van prometrer que no s´oblidarien mai i la formiga va anar a viurer al cau d´aquella cincuantena de formigues i la dent es va quedar a viurer a la cova de la cascada. La dent es va fer mobles, habitacions, quadres, (etc) tot a la seva mida i al final va semblar una casa de persones normals en miniatura.

Ferran Sebarroja Torra

4t. B